Les notícies sobre l’avanç talibà a la vall de Swat, al Pakistan, i les recents implantacions de la xaria com a llei de l’islam en diversos països islàmics estan generant molta confusió. Val la pena aclarir de què va això de la xaria, sobretot pel que suposa de discriminació per a les musulmanes. El llibre sagrat de l’islam, a més de contenir el dogma, comprèn un conjunt de normes per regular la conducta dels fidels. En conseqüència, els primers musulmans van considerar que constituïa la seva primera i principal font de dret. En ell es millorà sensiblement la condició de les dones, condemnant alguns usos anteriors, com el costum de soterrar vives les nounades (Alcorà 81,9) , i establint que les musulmanes passessin a ser subjecte d’herència i no objecte, com succeïa abans (Alcorà 4,19), o el dret inalienable a rebre i posseir el dot i a la separació de béns en el matrimoni (Alcorà 4,4). Altres usos preislàmics s’adaptaren a les noves directrius, bo i dictaminant millores, com és el cas de la poligàmia, que a l’Alcorà es regula reduint a quatre el nombre màxim d’esposes permeses als homes i exigint una equitat de tracte (Alcorà 4,3) o el dret al repudi, la validesa i el pronunciament del qual es van haver de cenyir en endavant a uns condicionaments molt restrictius.
Les normes establertes a l’Alcorà es refereixen a diverses situacions que afecten la vida privada de cada creient i la del conjunt de la comunitat, com l’alimentació, el matrimoni, la mort, els impostos, el comerç, el luxe, etcètera. Però cal assenyalar que algunes pràctiques que han perdurat fins avui ni tan sols són mencionades a l’Alcorà. És el cas, per exemple, de la circumcisió masculina o de la modalitat aplicada a les nenes sota diversos, i condemnables, graus de mutilació.
Encara que es diu que un 35% del contingut del llibre fa referència a normatives, aviat no va ser suficient per poder regular totes les qüestions que es plantejaven en una comunitat cada dia més gran. Per aquest motiu, les pautes proporcionades en el missatge alcorànic es varen haver de complementar amb altres models de comportament. El principal va ser, naturalment, el model de la vida del profeta i dels seus seguidors més immediats, és a dir, el de la pràctica seguida per la primera comunitat de fidels.
Aquest conjunt de normes que complementen l’Alcorà constitueix la sunna o tradició, integrada per diverses narracions que recullen presumptes fets o dits del profeta segons pretesos testimonis coetanis. Cada una rep el nom de hadís i va encapçalada per la llista nominal dels transmissors, que donen garantia --si més no teòrica-- d’autenticitat. Recollit per escrit el segle IX, aquest conjunt de narracions, d’historicitat força dubtosa donats els anys transcorreguts, constituí ben aviat la segona font de dret.
Ben aviat també, la tradició no bastà per als nous casos que es presentaven i els experts hagueren d’establir una tercera font de jurisprudència. Ara bé, quan els mancaven directrius a l’Alcorà i la sunna, hagueren d’elaborar una nova normativa sense poder seguir cap model. Les vies adoptades aleshores consistiren a deduir una nova legislació mitjançant el sistema anomenat d’analogia, aplicable en aquells casos que presentessin similitud amb normes anteriors, o recórrer a la seva opinió personal. És evident que el tarannà de cada jurista influiria en els seus dictàmens. En tots els casos, era i és necessari el consentiment dels fidels, i d’aquesta manera la veu de la comunitat es converteix també en font del dret.
Aquest esforç de creació jurídica es va cloure els segles IX-X, i els experts posteriors han hagut de limitar-se a seguir el camí traçat pels seus antecessors.
Si bé aquesta nova normativa
fou sistematitzada, no es pot considerar un codi unificat i coherent, sobretot perquè l’islam no té una institució única de referència i la consuetud de cada territori és molt diferent. Malgrat això, alguns opten per sumar les esmentades fonts del dret i considerar el seu resultat com a llei canònica sota el nom de xaria, sense adonar-se del disbarat que això suposa. M’explico: a tots ens han ensenyat de petits que no es poden sumar peres i pomes, i és evident que aquesta suma és incorrecta. Ho és perquè cal distingir molt explícitament la naturalesa i la procedència dels sumands perquè per a tots els musulmans, i segons la teologia islàmica, l’Alcorà és obra de Déu, però, per contra, és obvi que la tradició, l’esforç jurídic i el consens són producte de l’activitat humana, i més concretament dels homes de l’islam.
A MÉS A MÉS, cal dir que no sempre els textos àrabs de l’Alcorà, de la sunna i dels escrits jurídics poden ser entesos d’una manera clara i automàtica, i que cap d’aquestes obres constitueix un codi coherent i complet. En conseqüència, la seva interpretació varia sensiblement. I, sovint, les normatives són contradictòries.
Aquesta consideració errònia de la xaria com a llei de l’islam és la que defensen els grups islamistes, i les qüestions més discriminatòries són les referides a l’estatus de les dones, perquè sovint han prevalgut les normes dels homes en detriment de les pautes de l’Alcorà. Agradi o no agradi, cal subratllar el pas de gegant que va suposar el seu contingut en pro de les dones, però, malauradament, el patriarcalisme segueix triomfant.
*Professora d’estudis islàmics
